Diuen que el periodisme és una manera d’escriure la història o, si més no, la història que d’aquí un parell de segles, posem per cas, llegiran els nostres descendents per mirar d’entendre l’origen de la seva realitat.
La gran diferència entre el periodista i l’historiador és que el primer treballa contra rellotge i sense disposar de gaire temps per confirmar els fets que relata. Una responsabilitat (històrica) que, com ja va subratllar fa dÈcades la gran Oriana Fallaci, sol provocar altes dosis d’estrès als seus esforçats practicants.
Però hi ha un altra fórmula que permet rebaixar una mica la pressió i treballar els textos amb una major tranquil·litat, que és el llibre de ficció o d’assaig escrit per periodistes. Una modalitat de la qual, sortosament, cada cop anem més ben servits.
Dilluns 13 de juny en vam tenir una bona mostra: Manel Pérez presentava la “La burguesia catalana” en companyia d’en Francesc Marc Álvaro i en Jordi Amat a la Casa del Llibre. Dijous 9 de juny, jo mateix, juntament amb en Miquel Molina, presentàvem el darrer llibre d’en Joan Cal, “Generación 1974”, a Laie. Sis periodistes, doncs, en acció, decidits a rellegir críticament la història recent i fins i tot, a intentar entendre-la i explicar-la.
“La burguesía catalana” és un magnífic assaig que a la contraportada explica que la decadència (de la burgesia, no ens confonguem de subjecte) no és un fenomen recent sinó que s’ha anat acumulant en el decurs del darrer segle. “Generación 1974”, per la seva banda, és una novel·la que explica les misèries internes, i molt poc conegudes, de la lluita armada antifranquista dels darrers anys de dictadura, altrament dit “terrorisme”.
Ambdós llibres, a banda d’estar extraordinàriament documentats, estan intensament viscuts, sinó en primera persona, sí en persona o persones molt properes. Dit a l’antiga, dos llibres “de lectura obligada” per a tothom que vulgui entendre una mica més d’on venim i tal vegada cap a on anem.
La curiositat rau en que a la presentació d’en Joan Cal (ex director del diari Segre i del Grup Segre) no hi havia cap excombatent antifranquista, ni a l’abarrotada presentació d’en Manel Pérez (subdirector d’economia de La Vanguardia) no hi havia cap representat destacat de la burgesia catalana, llevat del conde Godó i algun altre que potser no devia veure.
I això que en Manel defensa la teoría que les persones que integren la burgesia catalana “siguen siendo un actor político cultural y económico relevante en la sociedad catalana, lejos del discurso de las últimas décadas que había decretado su completa desaparición”.
Deu ser que surten poc de casa.
Deixa un comentari