Ara fa dies que ningú en parla, però a mi encara em ressonen a les orelles les acusacions de “nazi” amb què determinats personatges de la vida pública espanyola i catalana solen obsequiar a aquells qui tenen sentiments, ideologia o, simplement, banderes que no els agraden. Les víctimes de l’Holocaust, que encara en queden; les associacions de víctimes, que encara tenen l’esperança de no marxar d’aquest món sense haver aconseguit una mica de respecte, i tota mena de gent assenyada, ja se n’han queixat prou. I jo potser me n’hauria oblidat de la mateixa manera que miro d’obviar qualsevol expressió de la imbecil·litat humana, si no fos perquè tot just he acabat un llibre bastant gruixut que es diu L’hivern del món, d’un tal Ken Follett (espero que us resulti familiar), i que a la seva pàgina 882 diu literalment això:
– No s’atrevirà dir que som com els nazis, espero,- va comentar Ethel, la mare de Lloyd-.
-Crec que és exactament el que fa -va dir Bernie- Dirà que hem derrotat l’enemic a l’estranger i que ara hem de derrotar l’enemic a casa. Tàctiques conservadores convencionals.
– La gent no s’ho creurà- va dir Ethel.
– Calleu- va cridar Lloyd.
“Un estat socialista, un cop completat amb tots els detalls i en tots els aspectes, no es podria permetre tenir oposició”.
– Això és ofensiu- va dir Ethel.
“Però aniré més lluny -va dir Churchill-. Afirmo, des del fons del meu cor que no es pot establir cap sistema socialista sense una policia política”.
– Policia política?- va exclamar Ethel amb indignació-. D’on treu aquests disbarats?-
– Això és bo, segons com t’ho miris -va intervenir Bernie-. No troba res per criticar el nostre manifest, i per tant ens ataca per coses que no hem fet ni ens hem proposat. És un maleït mentider.
– Escolteu! va cridar LLoyd.
“Hauran de recórrer a alguna forma de Gestapo”, va continuar Churchill.
De cop tots estaven drets, bramant d’indignació. Al primer ministre ja no se’l sentia.
-Malparit! cridava Bernie, brandant el puny cap a la ràdio Marconi- Malparit, malparit!
– Aquesta serà la seva campanya?- va dir Ethel, quan tots es van haver calmat una mica- Dir mentides sobre nosaltres?
– Ja hi pots pujar de peus- va dir Bernie.
– Però s’ho creuran els electors?- va preguntar Lloyd.
Després d’una llarga i profitosa carrera política, Winston Churchill havia estat nomenat primer ministre del govern de Sa Graciosa Majestat, havia mantingut viu l’esperit de resistència del seu poble i, finalment -amb ajuda dels cosins americans- havia guanyat la guerra a Hitler. Com a tal, havia fet un famós discurs a la Cambra dels Comuns en el qual havia dit: “no infravaloro gens els perills enormes que pesen sobre nosaltres, però crec amb fermesa que els nostres compatriotes seran capaços de resistir-los, de la mateixa manera que ho van fer els valents ciutadans de Barcelona”.
Però acabada la guerra, va renunciar a ser el líder de tothom per passar a ser-ho només del partit conservador, i va caure en l’estupidesa en qualificar de nazis els seus enemics polítics. I a les eleccions del 1945 va quedar segon, amb 197 diputats -190 menys que abans- per darrere dels laboristes de Clement Attlee, que en van guanyar 239 més, fins a arribar a una comodíssima majoria de 393.
Per cert, Ethel, Bernie i Lloyd, a la novel·la d’en Ken Follett, eren laboristes.
Deixa un comentari