Anit va haver-hi debat a tres bandes i vam tornar-ho a sentir tot una altra vegada. Això de les campanyes comença a semblar-se massa als diaris: abans de comprar-los, ja saps què hi trobaràs. Ho has sentit tot abans.
L’única diferència, tal vegada, és que els debats televisats permeten fer quelcom força interessant, que altres mitjans d’expressió no poden oferir. Tanques el so, et dediques a observar el llenguatge corporal dels candidats i vas traient les teves pròpies conclusions.
Jo ho vaig fer una estoneta. Just quan una candidata ensenyava a càmera una suma mal feta. Casualitats de la vida. Semblava segura, semblava tranquil·la i, fins i tot, un puntet pedagògica. De tant en tant, reia. També vaig veure un senyor d’aspecte reposat, que maldava per obtenir una mica d’atenció per part dels altres dos. I finalment hi havia un senyor bastant conegut, de mitjana edat, amb cara de cansat d’haver de repetir tantes vegades coses que per a ell són evidents.
Jo, la veritat, quan m’avorria, mirava el twitter, hi escrivia algun comentari o, simplement, m’imaginava el candidat d’un altre partit amb possibilitats de quedar segon escoltant-se el debat i gesticulant tot sol assegut al sofà de casa seva.
Qui va guanyar? Potser no sigui aquesta la pregunta adequada. Potser la pregunta sigui “qui va perdre?”. I possiblement qui va perdre va ser qui més es va adreçar als seus contrincants i menys als espectadors o al professional que els moderava. El senyor Cuní, vull dir, no fos cas que ens equivoquéssim.
En qualsevol cas, crec que els qui no hi va perdre gaire van ser el que gesticulava tranquil·lament des de casa seva i el que darrerament fa funcions de cap de l’oposició d’esquerres.
Posin vostès mateixos els noms.
I bona sort a tothom. Ens farà falta.
Francesc Marti Jusmet
Van guanyar dos que no eren al plató: Junqueras i Rivera