Foto de www.social.cat
Hi ha vegades que el pare i la mare es barallen. És trist, però és real. Hi ha algunes excepcions honorables, però la condició humana fa que, en aquestes ocasions, el pare atribueixi a la mare totes les culpes de la terra i que la mare s’hi torni carregant-li al pare tots els pecats del món. Si el pare i la mare tenien fills de matrimonis anteriors, normalment gaudeixen de la seva complicitat. Però és quan els fills són de tots dos quan la cosa es complica. Qui té raó, el pare o la mare? Si es tracta d’una disputa puntual no passa res, és igual qui tingui raó, perquè s’estimen i al final tornaran a ser parella. Però si la cosa és més profunda i a mesura que passen els anys es va enrrevessant més i més, llavors els fills han de prendre una determinació, que, sigui quina sigui, sempre és dolorosa.
“És que em maltracta” diu ella. “És que malgasta”, diu ell. “És que els diners són meus i no me’n dona prou per anar a la plaça”, rebla la mare. “És que haig d’atendre altres necessitats, perquè tinc germans que no treballen”, torna a justificar-se ell. “Doncs que treballin”, diu ella. “Doncs que treballi ta mare” diu ell… i així fins que tothom acaba el cap com un timbal.
Catalunya és terra de trobada i fusió cultural. Molts del seus fills tenen arrels més o menys llunyanes, però vives, en diferents regions espanyoles. I també és terra de concòrdia. Sobretot perquè quan no ho ha estat, ha acabat amb el cul com un tomàquet, nomès cal recordar les dates del 1640, 1714 i del 1939.
Seria molt lleig que ara també acabèssim a bufetades. Diuen que no hi ha cosa més horrorosa que veure uns pares alçant-se les mans. Però el que està clar és que no podem seguir d’aquesta manera. Esperem, fervorosament, que, sigui quin sigui el final de tot plegat, tot sigui fet de manera civilitzada i que, si més no, el pare i la mare puguin continuar sent amics.
Deixa un comentari