Quan jo era petit, hi havia una dita popular que s’aplicava a aquella gent poc curosa del seu patrimoni que sempre acaba pagant el vermut de tothom. Deien “sembles el noi de Tona, que tot ho dóna”. Fins no fa gaire, em pensava que el noi de Tona era una història inventada. Però ara he vist que no. El noi de Tona que tot ho dóna era un personatge de començaments del segle XX, que va ser alcalde del seu poble l’any 1931, sota les sigles d’ERC, i que va acabar fent-se amic d’un estiuejant il·lustre, en Santiago Rusiñol, que el va endinsar en els misteris de la vida bohèmia de l’època. El noi es deia Josep Molera, se’n va anar a viure a Barcelona i sembla que va acabar sent un home feliç, però pobre com una rata.
Tot això m’ha vingut al cap en vista d’un llibre del nou guru del management, Adam Grant (@AdamMGrant), que es titula Give and Take i que, a hores d’ara, ja és supervendes. Grant és un jove professor de Warthon que fonamenta el seu èxit en compartir amb tothom que li demana els seus coneixements. I en aquest llibre, editat per Viking Adult, ens parla de tres diferents tipologies profesionals: els takers, els matchers i els givers.
És a dir, els que prenen tot el que poden, els que només donen allò que equival al que prenen, i els que donen sense esperar-ne cap retorn. És evident que les virtuts de l‘esforç, la passió i fins i tot la bona sort, són bàsiques en tota carrera professional o empresarial d’èxit. Però ara es comença a veure que l’èxit a llarg termini només l’obtenen els givers, que són els que comparteixen habilitats, els que ensenyen els més joves, els que proposen objectius a compartir.
Vol dir això que el taurons, que tanta fama van tenir els anys 90, ja s’han acabat? No, simplement significa que potser són capaços d’obtenir beneficis a curt termini, però que no són capaços de generar aquella confiança tan necessària per progressar en el món de les organitzacions, ni probablement en la seva vida. Sosté Grant que, en canvi, els professionals més generosos acaben convertint-se en autèntics líders en la seva especialitat laboral o empresarial. I en posa exemples. És un llibre de lectura recomanada.
No sabem si avui dia el noi de Tona també hauria acabat pobre com una rata. Però el que tal vegada li hauria aconsellat Grant és que sense deixar de ser desprès i generós, s’hagués fixat objectius raonables, els hagués compartit i hi hagués dedicat tot el seu esforç, il·lusió i talent. Perquè la bona sort només li toca a qui la busca cada dia.
I a qui la sap compartir.
Deixa un comentari