Iniciem la darrera embranzida d’un any que segurament passarà a la història de les nostres vides. Plou, fa fred, el dia s’escurça i Barcelona resisteix enmig de la tempesta, amb la seva imatge internacional de marca més viva que mai. Catalunya, que va tornar de vacances amb moltes ganes de sortir al carrer, inicia aquest novembre un procés d’introspecció, que de ben segur tindrà alguna mena de conseqüències. El conjunt de l’estat espanyol, sacsejat per una crisi econòmica, política i institucional sense gaire precedents, reflexiona seriosament sobre el seu futur, al marge dels quatre xerraires habituals que criden a la plaça pública. Europa s’esforça per no fracassar en un projecte on encara s’hi haurà de treballar molt perquè acabi assemblant-se al propòsit dels seus pares fundadors.
Tot es mou. Tot canvia. Tot és nou i tot és possible. Els països, com qualsevol cosa viva, necessiten sacsejades. Però aquest estat d’agitació no pot ser etern, i només serà positiu si es gestiona amb calma, tranquil·litat i diàleg. Les crisis no són necessàriament dolentes. De fet, la pitjor crisi consisteix, probablement, en negar-la i no voler-s’hi enfrontar. Sovint, les febrades dels adolescents són les que els fan créixer. Són estats del cos i de l’ànima que no se solucionen mai a crits, ni amb amenaces, ni amb posicions irreductibles. La violència, encara que “només” sigui verbal, només genera violència, de la mateixa manera que la misèria només genera misèria.
Desitgem, doncs, que torni a sortir el sol, que la pluja hagi servit per proveir-nos de recursos vitals i que tots plegats puguem seguir treballant sense soroll, una mica més grans i més savis, que és el que passa quan ja t’has desfogat i et baixa la febre.
És així com es fan les estirades.
Deixa un comentari