Cap els anys noranta, el professor Fabià Estapé i el company Josep Maria Ureta feien un espai a Catalunya Ràdio dins d’un programa de n’Antoni Bassas, sota el nom de “economia recreativa”. No cal dir que, ateses les característiques personals de tots tres, el programa aconseguia comunicar una visió rigurosa, divertida, un xic irònica, bastant relativista i sobretot, molt dessacralitzada de l’actualitat econòmica, i, per derivació, política, del moment. O, dit en paraules més entenedores, venien a dir-nos que “en este mundo traidor nada es verdad ni mentira”.
Hi penso, sovint. Concretament, cada cop que s’acaba una de les nostres freqüents conteses electorals i surten els analistes de guàrdia a fer valoracions. Amb això dels analistes passa igual que amb una gran majoria de tertulians: abans que badin boca ja sabem què diran. Per això, en aquestes ocasions, acostumo a tancar el so de la tele i per saber qui ha guanyat em deixo guiar pel llenguatge no verbal dels autèntics protagonistes de les eleccions. És a dir, els candidats.
Però aquestes no han estat unes eleccions normals, com sap tothom. Semblaria més aviat que han estat unes eleccions paranormals, en el sentit freudià del terme i en la seva manifestació concreta de la “capacitat precognitiva”. És dir, com que tothom ja en sabia el resultat, que era el que cadascú desitjava íntimament, no hi ha problema en que l’anàlisi postelectoral s’hi ajusti perfectament.
Això és el que permet als independentistes especular amb l’existència de vots propis amagats en altres candidatures; als unionistes comptar percentatges, sense ponderar vots nuls o emesos a formacions eclèctiques o poc definides; i als eclèctics seguir sent eclèctics, mentre duri la rifeta.
La situació demanava tal vegada una fixació prèvia dels regles d’interpretació dels resultats. Si són eleccions, són eleccions i si és un referèndum, és un referèndum.
Però, és clar, podrieu dir-me, llavors això ja no seria tan divertit.
Deixa un comentari