Deia George Orwell que la història l’escriuen els vencedors. I uns anys després, Winston Churchill assegurava que la història li seria generosa, sobretot perquè tenia la intenció d’escriure-la ell mateix. Recordem que Orwell (1984, Animal Farm) va perdre la guerra d’Espanya, on va lluitar com a brigadista, enquadrat sota la disciplina (?) del POUM, i Churchill, no només va guanyar la segona guerra mundial -amb l’ajut inestimable dels Estats Units- sinó que també va guanyar el premi Nobel de Literatura de l’any 1953.
Vol dir que tots dos sabien de què parlaven.
Tot això ve a tomb, d’una banda perquè crec que estem vivint un moment realment històric, i d’una altra perquè entre història i periodisme no hi ha més diferència que la que hi pugui haver entre antiquaris i brocanters, posem per cas. Els historiadors miren de construir un relat sobre fets cronològicament llunyans, i els periodistes ho fan sobre fets recents. Tan recents, que no hi cosa més desfasada al món que informar-se amb un diari del dia abans.
Això vol dir que el periodista ha de treballar sota la pressió de la immediatesa, gairebé en temps real, amb l’amenaça constant de les presses i de vegades amb la impossibilitat de contrastar i analitzar degudament les seves fonts ni pair prou bé la redacció dels seus texts. Perquè ja ho sabem, de fonts innocents no n’hi ha. Totes són més o menys ben o mal intencionades.
És un feina dura, respectable i poc valorada, que cal reivindicar un cop més. El fet que hi hagi quatre bandarres que directament s’inventen el que no saben o serveixen amb obediència els designis de les seves fonts clandestines, no hauria de ser cap motiu de desclassificació global. De la mateixa manera que el fet que molts polítics corruptes siguin finalment descoberts, no hauria de desqualificar globalment tothom que es dediqui al noble ofici de la política.
Perquè és que sinó, estem perduts.
Deixa un comentari