Llegir o no llegir, aquesta és la qüestió

Toni Rodríguez

Fa més de trenta anys que el Cercle d’Economia organitza unes Jornades on els principals partits polítics solen avançar línies mestres en matèria econòmica i fiscal de cara al següent exercici que, teòricament, s’inicia el setembre. És com un banc de proves. Els socis del Cercle tenen fama de gent seriosa, procedent bàsicament del mon acadèmic i empresarial, encara que en època de Jornades solen aparèixer força representants del sector del consulting, ja sigui financer, jurídic o relacional, o tot alhora.

Els ponents que arriben a les Jornades saben que han de passar una prova. Si va bé, hi haurà premi. O si més no, la seva reputació no es veurà penalitzada per un dels públics més exigents del país, format pels principals líders d’opinió de Catalunya: un grup molt rigorós d’empresaris, acadèmics i periodistes.

Com és natural, la corrent dominant congregada és socioconvergent i moderada. Però també és cert que es tracta d’un públic de paladar molt fi, que per damunt de preferències ideològiques -més pesants al sector serveis que no pas a l’acadèmic o a l’empresarial- sap apreciar altres virtuts. Per exemple, no és igual sentir un discurs escrit que un discurs oral. I no és el mateix un orador tens i malcarat que un orador amè i relaxat.

És allò del llenguatge no verbal, un llenguatge abastament dominat pel professor Antón Costas, actual president del Cercle, que en aquests darrers tres anys s’ha revelat com un magnífic conductor de debats, en els que el seu domini de la paraula, la seva bonhomia i fins i tot la seva ironia fina, han anat posant a prova tota mena de vanitats. Però, com a la tele, la prova del silenci és la que mai no falla.

Antón Costas gaudeix d’una expressivitat facial extraordinàriament desenvolupada que permet descobrir què pensa en cada moment de cadascun dels seus invitats. Normalment, es tracta d’un pensament compartit per la sala. En aquesta ocasió van passar pel banc de proves, per ordre cronològic, Carles Puigdemont, Pablo Iglesias, Ada Colau, Pedro Sánchez, Oriol Junqueras, Albert Rivera i Mariano Rajoy.  La majoria va llegir els seus relats. Però n’hi va haver tres que van xerrar sense papers. Endevinen quins? Efectivament, els més “nous” a la plaça i potser tres dels quatre que jugaven més lluny del seu “estadi”: Puigdemont, Junqueras i Colau.

Un detall que a la sociovergència present a la sala, tot i la seva desorientació actual, no li va passar desapercebuda. I és que fer servir un bon codi de comunicació és condició prèvia a qualsevol intent de seducció, encara que sigui passiva.

Sembla mentida que n’hi hagi alguns que encara no ho acabin d’entendre.

Deixa un comentari

El teu correu electrònic no serà publicat