Tardor

L’inici de la tardor sol ser temps de darrers banys de mar, primeres excursions de muntanya, vesprades de lectura tardana, retrobaments amicals i sessions recuperades de cinema i teatre. Es tracta, en definitiva, de tornar a començar.
I una de les coses que, des de fa uns quants anys, recomença cada tardor és allò que en diuen “el procès”. Cadenes humanes, declaracions i contradeclaracions, litúrgies, gesticulació, brossa a la xarxa i crides -escasses- a la concòrdia.
De moment, les posicions semblen irreconciliables. No han arribat a l’extrem de dividir les famílies, com alguns asseguraven, o si mès no, no les han dividit tant com la tradicional polèmica entre votants de CiU i del PSC (o del PSOE i el PP en el conjunt d’Espanya), però el cert ès que hi ha una constatable – i encara no quantificable- disparitat d’opinions.
És greu, doctor? Creiem que no. La discussió, sempre que sigui relativament civilitzada (i fins ara, ho és) no ha de ser necessàriament dolenta. De fet, si no hi hagués polèmica seríem davant d’un perillós escenari de “pensament únic”, que podria ser francament perillós.
El que passa és que aquest tipus de diàleg de sords no pot entrar en un bucle infinit. Un dia o altre haurà de trobar una sortida, o si més no, de canalitzar-se de manera raonable. Però això, quan les dues bandes han arribat al punt que hem arribat, només ho pot resoldre un àrbitre lliurement acceptat per tothom.
On és aquest àrbitre acceptat per tothom? Caldria anar-hi pensant.
Bona tardor!