Que la post-veritat no ens espatlli una bona notícia

És com una mania: quan apareixen fenòmens aparentment nous, la gent s’inventa paraules noves per intentar definir-los. Necessitem paraules per classificar els fets. Conceptes per evitar el caos. Definicions per evitar la incertesa i el pànic.

Hem viscut la post-modernitat, la post-literatura, el post-ateisme, la post-arquitectura, i fins i tot la “post religion”, que, segons resposta d’alguns estudiants de la Universitat de Georgetown imprudentment preguntats sobre les seves creences, descriu la condició metafísica de “no afiliat” que confessaven alguns dels enquestats més escèptics.

Ara toca el torn de la post-veritat, que vindria a ser, com diria aquell, “lo siguiente”.

La post-veritat es defineix, entre altres accepcions, com la proliferació d’informacions falses divulgades a través de les xarxes socials. Una difusió massiva que fa que finament la gent cregui que són veritat. Una pràctica que hauria fet perdre les eleccions a Hillary Clinton i que ja va utilitzar Goebbels, abans d’Internet i abans de suïcidar-se, per aconseguir que tothom pensés com millor convenia al seu règim assassí.

Els post-ismes, tal com explicava el filòsof alemany Odo Marquard, volen ser una negació del passat. Especialment si es tracta d’un passat que es vol combatre. Una esmena a la veritat. Sempre que hi hagi una veritat hi podrà haver una post-veritat. Sempre que hi hagi una reputació hi haurà algú que la vulgui destruir. Per aconseguir-ho només li caldrà apel·lar l’instint de revenja, a la gelosia o a l’enveja, amb la certesa de saber que hi ha gent que s’estima més una bona xutada d’adrenalina que una amarga veritat.

Alguns cínics que vaig conèixer m’aconsellaven que “la veritat no t’espatlli una bona notícia”, donant per fet que notícia i veritat eren incompatibles. Sortosament no els vaig fer gaire cas. Ara veig que la formulació correcta és: “que la post-veritat no t’espatlli una bona notícia”. Més que res, perquè si te l’espatlla, ho acabaràs pagant car.