“Pijoaparte” és el personatge central de la novel·la “Últimas tardes con Teresa” de l’escriptor Juan Marsé. Es tracta d’un jove i atractiu immigrant andalús que viu al Carmel i es fa passar per militant obrer antifranquista per seduir una noieta de casa rica, Teresa Serrat, una bella universitària d’esquerres delerosa de revolucions, inclosa la sexual. Ara fa gràcia, però als anys seixanta i setanta fer la revolució sexual era una manera molt meritòria i esforçada de fer la revolució. El problema és que en Manolo, el “Pijoaparte”, no era ben bé un revolucionari. Era un lladre de motos que es feia passar per revolucionari per poder lligar-se la Teresa. I no seguim més perquè si l’heu llegit ja us la sabeu prou i sinó l’heu llegit, ja feu tard. Las “Últimas tardes con Teresa” és una obra indispensable per recordar el nostre passat més recent.
L’obra centra bona part del relat en les manifestacions antifranquistes de Barcelona dels anys 1956 i 1957. Va ser publicada el 1966 i va suposar un cert escàndol. Però, curiosament, no van ser els franquistes els més escandalitzats, no. Els que s’ho van prendre pitjor van ser alguns membres destacats de l’anomenada “Gauche Divine”, tertulians habituals de Boccaccio , que es van sentir al·ludits pel despectiu “señoritos de mierda” que el lladre de motos gosava aplicar als esquerranosos de saló. Tal vegada aquest detall sigui cabdal a l’hora de descobrir la intenció descriptiva que l’autor -un home de l’esquerra llibertària- amaga més descuradament a la seva gran novel·la.
És a dir, que el “Pijoaparte” i sobretot el seu cronista, Joan Marsé, era tot un provocador. És negativa la provocació? És insultant? O podria arribar a ser fins i tot terapèutica?
Gabriel Rufián és un polític català, nascut en democràcia, fill i nét d’andalusos, criat al barri de Fondo de Santa Coloma, d’aspecte atractiu, tranquil i assossegat, que ha fet de la provocació una eina de comunicació . Els seus fans es troben a l’independentisme català d’esquerres, on milita, i a l’esquerra espanyola de nova creació. Els seus detractors, a tota la resta de l’arc ideològic. Rufián és un autèntic revolucionari, en el sentit aristotèlic de voler canviar radicalment l’statu quo actual de la política catalana i espanyola. I evidentment no és un lladre de motos disfressat. Però, comparat amb el Pijoaparte -o millor dit, amb en Marsé- i salvades les distàncies de temps i circumstància, descobrim que tots dos fan servir la tècnica de la provocació com a eina eficient de comunicació i fins i tot d’expressió artística. Un a l’art de la literatura i l’altre a l’art de la política. I no caldria fer més paral·lelismes. De l’èxit d’en Marsé no hi ha cap dubte. De l’èxit d’en Gabriel Rufián encara no hi ha temps de saber-ne res.
En qualsevol cas, convé recordar que això de les motos és un tema delicat. Si n’ets un lladre pots acabar malament, com el Pijoaparte. Però si n’ets un venedor, convé que la màquina respongui a les expectatives del mercat.
I d’això, els comunicadors en sabem una mica.
Deixa un comentari