Silver linings Playbook és una magnífica pel·lícula dirigida per David O’Rusell que interpreten dos actors amb moltes possibilitats de ser finalistes en els propers premis de l’Acadèmia de Hollywood: Bradley Cooper i Jennifer Lawrence. Dos monstres. A mi, la veritat, em feia una mica de mandra perquè tracta d’una malaltia molt emprenyadora que afecta a una persona estimada: la bipolaritat. Però aquest és el privilegi dels mandrosos: ens deixem convèncer fàcilment per la senyora i al final tenim una agradable i insospitada sorpresa.
Però no som aquí per parlar de la pel·lícula (si fos això, també hauríem de parlar del genial Robert de Niro) , sinó del seu títol en castellà, El lado bueno de las cosas, una frase que –haig de reconèixer-ho– m’emociona.
Escric aquest post en un moment que la tempesta perfecta que ens envolta comença a agafar una intensitat terrorífica. Ja circula lliurement el rumor que l’excompanya sentimental d’en Jordi Pujol júnior i la “lideresa” del PPC, Alicia Sánchez Camacho, es van trobar personalment no només una vegada sinó cinc (cinc vegades, cinc!) per parlar de les seves cosetes. Ja surt en José Zaragoza i diu que no, que no. Ja l’alcalde Bustos diu que deixa la trona de Sabadell perquè no vol que sigui dit. Ja és detingut l’alcalde de sant Hilari Sacalm per ordre de la jutgessa que investiga la trama gallega de l’operació Pokemon. Ja enregistren els agents de l’Agència Tributària les seus del Patronat de Turisme Costa Brava Girona i de Xaloc, l’organisme que gestiona els tributs dels ajuntaments, tots dos dependents de la Diputació de Girona.
I tot això sense parlar d’altres històries potser menors ni sortir de Catalunya. És a dir, deixant-nos al pap una pila de coses, com ara l’Ana Mato, en Sepúlveda, el senyor Bárcenas, en Pepiño Blanco, el cas Gürtel i l’Urdan-ga-rín. (Trobo que en Sisa n’hauria de fer una altra cançó.)
“Cal fer net!”, bramen pels carrers. “Foc nou!”, criden les barres del bar de totes les cantonades. “Ves que no llencem alhora bolquers i criatura!”, ressona la veu de la prudència.
I jo em demano: enmig de tanta cridòria, queda marge per posar-nos a buscar el cantó bo de les coses? Pensem-hi. ¿Pot ser que el cantó bo de les coses sigui que tots aquests casos, que existeixen des de la nit dels temps, sota la monarquia i sota la república, s’hagin començat a saber –i a jutjar– d’una punyetera vegada?
Aquesta pàtria nostra és terra d’inquisicions i d’actes de fe. El darrer que es va celebrar públicament va ser a València l’any 1826, amb Gaietà Ripoll, mestre de Russafa (llavors municipi independent), com a actor principal. Sort va tenir el bon home que la sensibilitat de l’època ja no permetia cremar vius els condemnats, de manera que es van limitar a penjar-lo, a ficar-lo dins d’una galleda i a pintar-li flames al damunt abans de llençar-lo al riu.
Potser sigui aquest el cantó bo de les coses. Ara ja no celebrem actes de “purificació” ni organitzem catarsis on els culpables, que som tots, ens deslliurem de la tragèdia projectant-la als altres. Ara ja no matem, torturem ni llancem ningú al riu.
Però el que comença a ser urgent és fer net, deslliurar-nos definitivament d’aquesta angoixa que ens ofega i redimir-nos de tantes culpes, començant per les pròpies.
Potser aquest sigui el cantó bo de les coses.
Deixa un comentari