“Si la premsa escrita fos un bon negoci, els xinesos ja haurien comprat tots els quioscs”, deia l’altre dia, mig en broma mig seriosament, l’ il·lustre invitat a un dels dinars off the record que vaig poder compartir la setmana passada.
I deu ser veritat, perquè avui dia els nous projectes editorials ja no contemplen el paper (“El Español” n’és un bon exemple), l’únic diari que va guanyar diners de debò va ser El Confidencial, i els responsables de comunicació política que preparen les municipals coincideixen en assegurar que en els darrers dotze mesos la premsa ha perdut vint punts d’influència davant l’opinió pública.
Segons aquests experts, la televisió seguiria sent “la reina de les eleccions”, malgrat que –diuen- només un 19 per cent de la gent que mira la televisió, mira només la televisió. La resta, la compaginem amb la consulta de diaris digitals, l’ús de Twitter, Whatsapp o telèfon mòbil, la conversa presencial o la lectura superficial d’aquella novel·la que mai s’acaba.
No podem assegurar que això sigui absolutament cert pel que fa a diàlegs presencials o virtuals, però el cert és que un dels majors volums de tràfic dels diaris digitals es produeix a l’edició de les vuit del vespre, quan els experts recomanen publicar notícies amables, d’entreteniment, que ajudin a reconciliar el lector amb la vida que li hagi tocat viure.
Ja sabem que les desgràcies sempre arriben de matinada. És a dir, quan les edicions de la premsa escrita arriben al quiosc. El que ningú explica, en canvi, és perquè aquestes edicions de paper desapareixen tan ràpidament de la barra del bar on anem a esmorzar cada dia, amb l’esperança que el nostre diari de referència estigui lliure.
Probablement, perquè fins que no ho toquem amb les mans, no ens ho acabem de creure. De moment.
Deixa un comentari