Elogi de la rauxa

Josef Hoffman, arquitecto inspirado

“Hi ha dues menes d’artistes: els qui construeixen la matèria racionalment i la desenvolupen sistemàticament, i els qui tenen una inspiració sobtada. Jo estic més a prop dels qui segueixen la seva inspiració”.

Contràriament al que ens dictarien els nostres més arrelats prejudicis, aquest pensament no pertany a cap creador desendreçat ni mandrós de sang llatina, ni l’ha fet servir encara cap president de multinacional nord-americana per desprestigiar els hàbits de treball dels esforçats treballadors francesos, tot i que, de fet, és com si s’hagués referit a tots els europeus.

No. La frase és de l’arquitecte germànic Josef Hoffmann, nascut a Txèquia l’any 1870 i mort a Viena l’any 1956. Hoffmann forma part, juntament amb Victor Horta,  Hector Guimard, Charles Rennie Mackintosh, Adolf Roos i  Frank Lloyd Wright, del grup d’arquitectes de començaments del segle XX que ha triat el comissari de la mostra Les altres Pedreres,la qual encara podem veure a la sala d’exposicions de la Casa Milà de Barcelona. Una exposició que es pot veure en mitja hora però que resulta recomanable revisitar més d’un cop per tal de conèixer una mica millor la lluita de la humanitat a l’hora de construir-se una cova prou confortable per protegir-se adequadament dels perills i de les tenebres externes. És a dir, són els contemporanis, tal vegada menys afortunats, d’en Gaudí, els quals es trencaven la closca en diferents indrets en aquella època de canvis en què la gent també s’escarrassava per tal d’esbrinar el perquè de tot plegat.

La biografia d’en Hofmann, en principi, ens acosta a la visió d’un home metòdic que va programar la seva carrera amb premeditació serena. Estudiant primerenc d’arquitectura acadèmica clàssica a Brünn, alumne disciplinat de l’escola de Belles Arts de Viena, bon coneixedor de la música de Wagner, fundador del moviment artístic de la Sezession vienesa, impulsor del taller multidisciplinari de la Wiener Werkstätte, influït pel turmentat Mackintosh, i finalment inclinat a una nova plàstica basada en figures geomètriques la qual probablemente estava emparentada amb el cubisme emergent dels pintors de la seva època… L’itinerari personal de l’arquitecte no sembla pas que hagi estat fruit exclusiu de la inspiració i, encara menys, de la improvisació.

I no obstant això,  l’autor del meravellós Palais Stoclet de Brussel·les va reclamar per escrit la importància de la inspiració davant de la racionalitat i del sistema.

N’hi ha per pensar-hi una mica, oi?