Abans de res, deixeu-me agrair l’honor de compartir aquesta taula amb ells i amb en Victor.
Començaré dient, amb la vènia de tots vostès i, sobretot, amb la vènia del nostre amic historiador, Víctor Mata, que jo penso que la història, bàsicament, és una narració del passat de les societats humanes, d’acord amb els testimonis materials, orals i escrits.
En llatí, “història” vol dir, justament això: relat, narració. En grec, en canvi, el significat és més complex. Vol dir investigació, aprenentatge. Una investigació i un aprenentatge, que, lògicament, acaba sent narrada als altres. D’aquestes etimologies podem deduir, per tant, un primer sil·logisme:
1.- La història és una narració.
2.- Les narracions solen ser subjectives.
2.- Per tant, la història sol ser subjectiva.
A mi, personalment, m’agrada molt la història, però no sóc ben bé un historiador. Sóc un periodista vocacional. Deixeu-me dir, però, que l’ofici d’historiador i el de periodista no són pas tan diferents. Un historiador narra el passat i un periodista ha de narrar, bàsicament, el present. De fet, un periodista ha d’escriure, dia a dia, tot allò que li va passant davant dels ulls contínuament, cosa que provoca una certa sensació de vertigen. D’aquest vertigen en va parlar fa una pila d’anys Oriana Fallaci, una gran periodista italiana, que demanava tot sovint clemència per aquells que han d’escriure d’un dia per un altre la gran o petita història del seu temps.
A la dedicatòria del seu llibre “Entrevista amb la història”, Fallacci, escriu sobre aquest vertigen. No tinc la cita exacta, però el seu esperit m’ha acompanyat tota la vida des que la vaig llegir en aquell llibre publicat a Barcelona l’any 1984 i editat a Itàlia l’any 1974, tot just quan jo començava a treballar de periodista.
Deia, o venia a dir, que els periodistes estan obligats a escriure una història sense perspectiva històrica, sense la maduració necessària dels texts, sense la reflexió imprescindible, sempre sota la pressió de l’actualitat, la pressió dels poders públics i dels poders fàctics – que són invisibles- de la competència, i dels horaris de tancament d’aquella època pre-informàtica.
I jo, modestament, afegiria: i sense tenir prou temps per fer una cosa absolutament imprescindible si vols fer un periodisme honest i de qualitat: l’anàlisi de les fonts.
Ja sabem que les fonts sempre són interessades. Diuen que una notícia és allò que hi ha algú que no voldria que se sabés. Però un bon professional té la obligació de pensar què mou a les fonts a ser-ne, contrastar-les amb el relat d’altres fonts, i deixar que el lector, lliurement, tregui les seves pròpies conclusions.
Però és clar, això, avui en dia, és bastant utòpic. En una època en que les notícies volen i el món està ple d’informadors i comunicadors professionals o no professionals que es dediquen a fer propaganda, a escampar rumors, manipular imatges sense control ni garanties, és bastant lògic que els diaris ja no tinguin tants lectors. Ara, penso, tenen seguidors, followers, que hi solen trobar la confirmació de la pròpia versió d’uns fets que ja coneixen per mitjans més ràpids i directes, com ara la ràdio, la televisió o internet.
George Orwell, periodista i escriptor, autor entre altres, de “1984” i “Homenatge a Catalunya,” va dir que va dir la història l’escriuen els vencedors.
Reblant encara una mica més el clau, Winston Churchill, que, com saben, va ser primer ministre del govern de sa majestat Britànica durant la Segona Guerra Mundial, va dir, en un exercici de cinisme que l’honora, que “la història serà generosa amb mi, atès que tinc la intenció d’escriure-la jo mateix”.
Tot això, fins a cert punt, podria ser comprensible. El pecat de la manipulació i l’adaptació de la realitat a les pròpies conveniències és pràctica habitual i molt extensa a tot arreu.
El que per un és una “Creuada”, per altres va ser el que ara en diríem una neteja ètnica. El que per uns va ser una “evangelització”, per altres va ser un genocidi.
I avui dia, als diaris, veiem que passa igual. El que per uns és desafiament, per altres és resistència. I si mirem més lluny, cap els països islamistes, el que per uns és terrorisme per altres és guerra d’alliberament. Però, en qualsevol cas, el que està quedant molt clar és que tenim dret a conèixer tots els punts de vista i a treure’n les nostres pròpies conclusions. El que no és admissible és la negació o la ocultació dels fets. I els fets són tossuts.
Jo pertanyo a una generació que mai va saber que Barcelona havia resistit un setge ferotge de més de quinze de mesos. Per nosaltres Villarroel i Casanova eren un parell de carrers de l’eixample, com ho podien ser els de València o Mallorca. De la guerra de successió només sabíem que l’havien guanyat els Borbons, però ningú sabia amb quines tropes ni enfront de qui, ni les conseqüències d’aquella guerra.
Però no cal anar tan lluny. Els meus fills van estudiar història, ben avançada l’etapa de transició a la monarquia parlamentària, quan la Generalitat ja feia un parell ben bo de dècades que havia estat restaurada.
I les meus fills tampoc en sabien gaire. Els havien explicat amb gran detall les dues grans revolucions posteriors: l’americana de les tretze colònies britàniques, i la francesa de la presa de la Bastilla. Dues revolucions bàsicament anti absolutistes.
Però d’aquella gran revolució ciutadana, bàsicament anti-absolutista, que alguns consideren la primera guerra mundial de la humanitat, no en sabien gaire més que nosaltres.
Avui tenim la sort de comptar amb una mica més informació, que avui centrarem en la defensa heroica que els predecessors dels actuals procuradors dels tribunals de Barcelona, van fer de les Constitucions i altres drets de Catalunya.
És possible que l’amic Victor Mata consideri tot això que he dit d’una heterodòxia inacceptable, però és que jo crec que el bon periodisme ha de ser necessàriament, heterodox. No sé si amb la historiografia passa igual.
Ara, tot seguit, en sortirem de dubtes.
Moltes gràcies per escoltar-me.
Deixa un comentari