JAZZPERIÈNCIES

150 150 Toni Rodríguez

Fa uns quaranta anys, quan jo era un jove aspirant a periodista i en Jaume Uriach tampoc no acabava de saber què volia ser quan fos gran, ens vam inventar una cosa que es deia “Jazzperiències” I, com que no teníem diners ni local on fer-ho, vam decidir muntar-nos-ho a la sala menjador de casa seva, a la plaça Molina, que ja disposava d’un fantàstic equip de música i d’una gran col·lecció de discos.

En Jaume i jo ens havíem fet amics quan estudiàvem plegats les darreres assignatures de Dret, una carrera que no li acabava de fer el pes ni a l’un ni a l’altre, però que per algun motiu que mai acabarem d’entendre, tots dos volíem acabar. Probablement, perquè ens agradava i ens agrada acabar tot allò que comencem.

El cas és que Jazzperiències va ser tot un èxit. Venien músics professionals, professors de música, agents culturals, gent inquieta, gent amb ganes de saber coses, gent que volia lligar, i, sobretot, gent amb ganes d’entendre les coses que passen al món. En Jaume, que llavors treballava a la seva empresa familiar, es transformava en cada sessió. La seva capacitat de comunicació, el seu discurs directe, planer, proper, acompanyat d’un llenguatge gestual francament envejable, feia que la gent no se’n volgués anar a casa un cop acabada la sessió.

En vam fer unes quantes. Era l’any 1974 i el general encara era viu. La sala menjador de ca’n Uriach-Orovitg bullia d’idees, de fum de cigarrets, de bon rotllo… d’ànsies de canvi…

Però la sessió s’acabava i la gent no se’n volia anar. I n’hi havia alguns que, enduts per l’emoció del moment, van començar a demanar whiskies i a llençar cendra pels racons… Eren, evidentment altres èpoques.

Fins que va arribar, inevitablement, una crida a l’ordre per part de la mestressa, ben lògica d’altra banda.

Total, que vàrem morir d’èxit.

Jazzperiències es va acabar (una mica com el Rosari de l’Aurora), en Jaume va acabar deixant l’empresa per dedicar-se a coses més ajustades a les seves il·lusions i capacitats professionals, jo vaig començar a fer de periodista, el Dret va quedar desat en un racó de la nostra memòria, i les Jazzperiències van haver d’esperar-se una mica per tornar a treure el nas a les nostres vides.

Però han estat persistents, com en Guardiola. I ara han tornat, probablement, per quedar-se entre nosaltres, gràcies com a mínim, a tres coses:

1.- Al Fede Sardà, director propietari de Luz de Gas, home sensible i entusiasta, que va entendre de seguida el projecte, li va donar suport i ens dóna tota mena de facilitats per tirar-lo endavant.

2.- A vosaltres, que seguiu les nostres convocatòries i compartiu amb nosaltres el plaer de la comunicació, la música i la cultura.

I 3.- I, potser, potser, al fet que a en Jaume i a mi, que tinc l’honor de tenir-lo com amic, ens agrada acabar les coses que comencem.

Encara que sigui amb quaranta anys de retard.

Gràcies doncs, amics meus, per la part que us toca, i fins a la propera.

Podeu trobar més informació de les properes sessions de Jazzperiències, i més fotografies al facebook de Jazzperiències. Fes click aquí i s’obrirà la pagina.

Deixa un comentari

El teu correu electrònic no serà publicat