La gran reforma

Toni Rodríguez

Fa dies que circula pel país un corrent d’opinió que diu que les aigües de mica en mica tornen a la llera i que el “problema” ja està controlat. Os si més no, que s’està acabant de controlar.

Diuen que, a escala estatal, hi ha un partit polític que en sortirà afeblit però seguirà manant, un altre que encara quedarà més afeblit i que seguirà estant-se a l’oposició per uns quants anys més i un altre que pràcticament desapareixerà de la història com s’esvaeixen les llàgrimes sota la pluja d’una tarda d’hivern. Però que la causa de tot això, Podemos, no passarà de ser una opció, radical, però reformista. És a dir, no insurreccional. Perquè? Doncs perquè “ni Espanya ni Europa es poden permetre cap drama ni cap insurrecció” i “perquè el poder, o la seva proximitat, sempre provoca un efecte moderador”.

Es tractaria doncs, d’una sortida d’emergència a l’enorme indignació ciutadana, sorgida directament del rebuig a la corrupció generalitzada del sistema, que trastocarà el nostre fatigat taulell de joc, però no el farà caure a terra. Això a nivell espanyol. A escala catalana, la rumorologia enquestadora parla d’un sostre electoral republicà, d’un socialisme que passarà a ser testimonial, d’un ecosocialisme a la unitat de cures intensives, d’una alternativa independentista radical d’esquerres creixent, d’un espanyolisme tradicional en franca retirada, d’uns joves partits unionistes que pugen, d’un partit del president que no acaba de funcionar i d’un partit en plena fase de necessitat urgent de reconstrucció. I tot pel mateixos motius que a nivell estatal, més un altre d’importància capital: la irrupció del fort sentiment independentista, de caire emocional, però també econòmic que es copsa a tot el país.

Fa uns mesos, alguns pensadors espanyols lliures deien que envejaven els catalans per tenir, si més no, una esperança. Diumenge passat, una altra esperança va omplir la plaça del Sol a Madrid. Si, al marge de conseqüències jurídico-polítiques, aquestes dues esperances contemporànies fossin capaces de provocar una regeneració de la praxis política, amb la corresponent refundació d’alguns partits polítics tradicionals, ja ens haurien fet un bon servei.

Altres, d’aquesta refundació en dirien “purga”, però ja sabem que aquesta paraula té connotacions històriques massa dramàtiques i, per tant, no la farem servir.

Déu nos en guard.

Deixa un comentari

El teu correu electrònic no serà publicat