Ahir varem sopar per segona vegada al Llangardaix Sibarita amb una colla d’Amics i Coneguts d’InterMèdia (A&C d’InterMèdia). En Joan Reig (Cuina de Capçalera) ens va fer un menú típicament mallorquí, amb unes excel·lents sopes seques de primer i un tumbet amb rellomillo de segon, que la Teresa Soler (El Llangardaix Sibarita) va maridar amb una malvasia Cornet 2008 de Banyalbufar i una Ànima Negre de Terres de Mallorca que van fer cantar els àngels.
De fet, no solament van acabar cantant els àngels si no també la majoria dels presents, inspirats de cop i volta pels efectes acumulats i finalment desfermats per un impressionant xarrup de mandarines de Sóller que la Teresa ens va servir com a postres. Un darrer estímul sensorial que anava acompanyat d’un cava Brut Rupestre de Berdié, que no és ben bé mallorquí (és de Castellví de la Marca), però que ningú va protestar gens ni mica.
Cal dir que la proposta contenia força valors. Uns de visibles i altres d’amagats. Entre els darrers, s’ha de remarcar l’absència actual de mandarines a la vall de Sóller, on fa molts anys n’era la fruita reina, llevat d’un tros salvat per a la història gràcies al signore Sandro Desii, que va convèncer uns dels darrers pagesos que s’hi dedicava perquè no hi arrenqués els seus mandariners, a canvi -diguem-ne- d’una subvenció econòmica anual. Honor i glòria, doncs, al senyor Desii, que ara es dedica a fer uns gelats que són per llepar-se els dits i llogar-hi cadires.
L’altre recuperació històrica que vam poder gaudir els A&C d’InterMèdia, va ser la malvasia de Banyalbufar, un poblet de 120 habitants a la costa de Tramuntana, on els esperits sensibles encara podem gaudir d’un idioma de gran qualitat i d’una malvasia que abans de la cèlebre fil·loxera era coneguda arreu del Mare Nostrum.
Les vinyes de Banyalbufar són plantades en unes marjades construïdes pels darrers musulmans de Mallorca, fugits de la plana davant les tropes de Jaume I. Són espais petits, que aprofiten força el terreny de muntanya i no es poden conrrear industrialment. Demanen una verema feta a mà, que una colla d’entusiastes cooperativistes tira endavant any rere any amb gran esforç i il·lusió.
Vagi doncs des d’aquí el nostre homenatge als entusiastes i a les persones que han sabut conservar i millorar per a nosaltres el vi i les paraules. Dos elements força territorials, que, si més no, ahir a la nit van permetre que la conversa fos amable, la cançó entranyable i les ganes de tornar-hi, evidents.
Deixa un comentari