Joan Tapia, gran periodista d’escriptura eficient i veu profunda, va presentar fa poc el seu dietari “Catalunya sense Espanya” al Cercle d’Economia, en una mesa moderada pel seu president, Anton Costas, i integrada per una variada representació de directors i exdirectors dels principals diaris barcelonins: Lluís Bassets, de El País, Enric Hernández, de El Periódico, Màrius Carol, de La Vanguardia i Carles Capdevila, del diari Ara. En total, cinc altres grans pesos pesants de la premsa barcelonina davant un auditori socialment significatiu. A la sala, una nodrida representació de partidaris de la tercera via, alguns representants ocults de la primera i tres o quatre lectors de l’Ara.
Semblava, en principi, que la conversa aniria de sobiranisme. Sobretot, després de la intervenció dels dos primers ponents, que des diferents posicions, abrandada i irònica, respectivament, van iniciar l’esgrima.
Però la veritat és la resta no va entrar directament en la polèmica i el que va poder aprendre realment l’auditori és que és la generació a la que pertanyen i la pròpia experiència dels ponents durant l’anomenada transició democràtica, són factors rellevants a l’hora de fer la seva anàlisi de la realitat actual.
Com va dir un d’ells, n’hi havia que prenien la transició com a patró per interpretar la realitat política actual i n’hi havia que no. N’hi havia que projectaven expectatives de futur i n’hi havia que simplement confiaven en la capacitat d’adaptació de la naturalesa humana, entre la que, com és natural, s’inclou la catalana.
Evidentment, no posaré noms a cap d’aquestes posicions perquè llavors vostès no podrien endevinar-ho i aquest article perdria tota la gràcia. Només diré que vaig aprendre que això no depèn de l’edat i que vaig sortir amb la idea que l’única certesa que tenim és que no n’hi ha cap, de certesa. I que caldrà acceptar que ja no hi ha res que sigui per tota la vida. Si no ho és la feina, ni el contracte de lloguer, ni el matrimoni, com ho era a l’època de la transició, perquè hauria de ser-ho la política?
Jo ja fa dies que hi penso.
Feliç primavera a tothom.
Deixa un comentari