Pere Navarro i Àngel Ros
Va haver-hi una època en la qual conceptes com “centralisme democràtic”, “comitè central” o “dictadura del proletariat” (i això ja és una pista) sovintejaven a les converses clandestines dels joves i menys joves lluitadors per la democràcia. Era l’hora terrible del final del franquisme, quan la repressió era molt viva i la lluita antifeixista no es podia permetre dissidències. El “Partit” era un bloc monolític, sense escletxes ni ambigüitats, que sacralitzava el procediment de presa de decisions perquè d’aquella disciplina depenia no solament el futur sinó també la integritat física dels camarades, les organitzacions o la del simple passerell que no s’ho prengués prou seriosament.
Fins que va arribar en Santiago Carrillo i va proclamar que “dictadura, ni la del proletariado”, va adoptar com a pròpia la bandera monàrquica i es va reinventar un nou partit que, stricto sensu, ja no defensava determinats dogmes comunistes ni republicans. Va ser quan PCE i PSUC es van convertir en “eurocomunistes”, que temps enrere ja havien preconitzat il·lustres militants expulsats per l’aparell, com ara Fernando Claudín, Jorge Semprún o Francesc Vicens. Tampoc no va durar gaire.
Malauradament, però, hi ha coses que sí que duren i que afecten a tota mena de partits polítics i organitzacions socials. Per exemple, el centralisme democràtic. Una cosa que consisteix en què, un cop adoptada una posició oficial sobre determinada qüestió, tot el col·lectiu l’ha de defensar com a pròpia, per damunt de la certesa, convicció o conflicte de consciència personals. No cal dir les aberracions i els drames personals que s’han arribat a produir en nom d’aquest principi. Recordo –però no vull dir el nom– un alt dirigent socialista català que va perdre momentàniament l‘autocontrol en plena crisi de la LOAPA. I no va ser un cas aïllat.
La lògica sembla indicar que si hi ha una colla de gent decidida a treballar lliurement i, arribat el cas, no es posen d’acord, puguin manifestar-s’hi adequadament.
Doncs, no. L’exdiputat socialista Joan Ferran creu que no, i ho escriu així al seu blog personal. I n’hi ha d’altres que pensen igual. És comprensible que, en nom de l’eficiència, no es pugui estar dissentint dia sí dia no sobre qüestions de política general més o menys rutinàries. Però, arribat el moment de les grans decisions, sembla èticament desitjable i humanament recomanable que els membres de qualsevol partit polític puguin expressar-se amb plena llibertat de consciència.
Bàsicament, per dos motius principals: perquè la consciència no té amo (ni tan sols si l’amo pertany a l’aparell d’un partit polític) i perquè aquella cosa del centralisme democràtic va acabar destruint un partit polític tan sòlid i bregat en mil batalles com el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya.
I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
Deixa un comentari