Cada cop que sento dir que “tots els polítics són iguals” (igual d’incapaços de governar, s’entén), demano al meu amable interlocutor una alternativa. I quan veig que dubta, li proposo una possible resposta: “Els militars, tal vegada?”
No és que els defensi indiscriminadament, però cada cop que sento dir que els nostres polítics són uns impresentables, demano al meu amable predicador: “En relació a quins altres? Als sud-americans? Als italians? Als francesos? Als anglesos? Als estatunidencs? O a quines altres professions? Als empresaris? Als sindicalistes? Als entrenadors de futbol? Als periodistes? Als toreros?”. Poseu-hi noms vosaltres mateixos. No sol haver-hi resposta.
Sembla com si la naturalesa humana, des de la foscor dels temps, demani bocs expiatoris per descarregar de la consciència col·lectiva tots els pecats del món. És com quan estàs en un sopar d’amics, saludats i coneguts. Sempre hi ha un que blasma de la pressió fiscal, l’excés d’ordenació de la velocitat a les autopistes o la prohibició de fumar en espais públics.
Sol ser el que manega més diner negre, el que va per la vida com si no hi hagués ningú més al món i el que encara llença papers per terra. La pega és que se li sol admetre el discurs. Fins que hi ha un altre que s’aixeca i diu que no voldria viure en un país governat per militars, ni amb periodistes fent de polítics, ni amb amics defraudadors que ens perjudiquen a tots plegats.
Llavors, la gent canvia de conversa. Feu-me cas, proveu-ho. Encara que sigui per curiositat.
Deixa un comentari