Roda de premsa de Pierre Cardin organitzada per InterMèdia l’any 2012.
Quan parlem de “conferència de premsa” o de “roda de premsa”, tothom s’imagina una taula presidencial on una persona principal, acompanyada per altres dues o tres de secundàries, dominen un espai en format platea davant d’una munió de periodistes de mitjans delerosos de fer preguntes. Gloriós! Sobretot si qui s’imagina l’escena és el potencial protagonista principal de l’esdeveniment. El problema, però, és que una roda de premsa no és estrictament un acte social, ni està concebut a la major glòria dels seus portaveus: una roda de premsa és, curt i ras, una eina de comunicació. I, com a tal, s’ha de fer servir amb molta prudència i només per difondre clarament un missatge que convé escampar simultàniament al major nombre possible de mitjans de comunicació.
Per sort o per desgràcia, he viscut massa rodes de premsa mal planificades, en les quals l’assistència de periodistes s’ha vist reduïda a la més mínima expressió i les expectatives dels seus impulsors s’han vist destrossades per la crua realitat. Això, normalment, passa (o passava, perquè ara els directius de les organitzacions ja comencen a saber-ne més) perquè els savis consells del dircom, assessor o director de comptes de l’agència corresponent han estat curosament passats pel forro, i l’acte s’ha convocat malgrat les seves indicacions en contra.
Com evitar tanta frustració? Molt fàcil: les rodes de premsa només es convocaran quan la demanda informativa sigui gran, urgent i difícil de gestionar individualment. Perquè no hem d’enganyar: els periodistes de mitjans prefereixen sempre disposar d’un contacte informatiu directe amb els actors del fet noticiable que compartir temps, espai i informació obtinguda amb els seus col·legues, per molt estimats que aquests siguin. Qüestió de competència. Quan el fet és realment noticiable tothom té l’obligació d’aconseguir i publicar més informació i de més qualitat que els seus competidors. Hi ha fins i tot qui tenen a gala no assistir mai a les rodes de premsa per no haver de compartir aquesta informació amb els seus companys. També n’hi ha que s’abstenen de fer preguntes realment interessants fins que no acaba la compareixença pública i es propicia algun espai de distensió i conversa més o menys privada, generalment acompanyada de croquetes.
Però en qualsevol cas, el que és cert és que la roda de premsa és l’eina més sincera i democràtica de transmissió d’informació directa que s’ha inventat fins ara. Indirectament, però, han començat a aparèixer altres fórmules. Per exemple, el bloc d’internet, on alguns dirigents polítics o altres figures púbiques expressen opinions o prenen posició còmodament asseguts al seu despatx oa casa. Per no parlar de les cèlebres compareixences mitjançant pantalla de plasma, que ara no comentarem. Tant una opció com l’altra poden ser útils però absolutament unidireccionals i incapaços de generar preguntes i diàleg, que és el que permet l’obtenció d’informacions realment valuoses.
Hi ha institucions que generen un gran volum d’informació i es veuen obligades a convocar periòdicament a la premsa. Són molt poques. Governs, grups parlamentaris, associacions ciutadanes, institucions financeres, grans empreses que cotitzen a l’IBEX 35, empreses públiques i determinats clubs esportius. Els seus directius no poden passar-se tot el temps responent personalment tantes i tantes preguntes, per a això ja està la seva dircom o la seva agència, però sí que estan moralment obligats a comparèixer periòdicament per explicar-se davant els mitjans, sense intermediaris.
En els altres casos només s’haurien de convocar conferències de premsa en cas de crisi de gran abast ciutadà, exposició de grans projectes d’interès general o presentació de nous fitxatges, sempre que siguin mediàtics. En qualsevol cas, si us plau, sense claca. És a dir, només en presència d’aquells portaveus que tinguin alguna cosa a dir i els seus assistents. Qualsevol altra presència de la qual es pugui sospitar que serveix per animar a portaveu o per intimidar els periodistes serà percebuda negativament per l’aforament convocat. I, conseqüentment, influirà negativament en les informacions posteriorment publicades. També pot ser, però, que la pretensió del convocant sigui justament reunir als mitjans de poca difusió perquè no sigui dit, i reservar-espais més íntims de relació per als de gran tirada. Però això només confirmaria la tendència innata de la perversió que contenen determinades eines comunicatives.
En resum: no convocarás una roda de premsa en va, és a dir, si el tema no afecta de manera rellevant els interessos col·lectius de la pròpia comunitat en la qual actua, i si no hi ha una demanda informativa (real o induïda) suficient sobre el tema en qüestió.
Dit això, cal preparar-la. De la mateixa manera que els periodistes de mitjans preparen les seves preguntes, els periodistes de fonts de preveure aquestes preguntes i preparar degudament les respostes. I assajar. I potser fer una petita formació de portaveus. I ser humil. I resar perquè tot surti bé.
¿I si vols donar una informació en la qual no es dóna cap d’aquests supòsits? Doncs no passa res, s’utilitzen altres eines de comunicació i santes pasqües. Però d’això ja en parlarem un altre dia que avui ja se’ns ha tirat el temps a sobre.
Deixa un comentari