“Tu i jo som establishment” va etzibar el director adjunt de El País, Lluís Bassets al seu company de taula Màrius Carol, director de La Vanguardia, al darrer congrés del Col·legi de Periodistes, celebrat divendres.
Es tractava, naturalment, d’una afirmació negativa, que en Màrius es va apressar a espolsar-se amb un gest espontani i divertit que va tenir la virtut de provocar el somriure de l’auditori i la mirada entre preocupada i comprensiva de la resta de participants a la taula rodona: el director adjunt del PuntAvui, Jordi Grau , i els directors de El Periódico, Enric Hernández, i de l’Ara, Esther Vera.
La conclusió és clara: ningú vol ser percebut com a part de l’establishment. L’establishment està empestat. L’establishment té la culpa de tots els mals. L’establishment, a ulls d’una part creixent de la població, és una mena de conxorxa formada per partits polítics, poders públics, grans empreses, grans mitjans de comunicació i altres institucions civils subvencionades que s’alimenten mútuament en perjudici de la classe mitja i treballadora.
És veritat? O només és una percepció? Si fos veritat, potser tindria solució. Ja fa més de cent anys que Ramon y Cajal va descobrir la capacitat de regeneració del sistema nerviós. Tot és, en definitiva, una simple qüestió de neurones. Quan en moren unes, en neixen d’altres, però el sistema roman. L’important és que estiguin connectades.
Ara bé, si estem davant d’una percepció, la cosa és molt més complicada. La percepció està molt relacionada amb la comunicació, la psicologia i, en certa manera, amb l’anomenada “teoria del fàstic”, desenvolupada pel catedràtic de Psicologia de la Universitat de Pennsilvania Paul Rozin, que es basa en l’asimetria de les percepcions. Expliquem-nos: Rozin diu que no és igual un escarabat en un bol de cireres que una cirera en un bol d’escarabats. Un escarabat fa que tot un bol de cireres sigui fastigós, però una cirera no és capaç de agradable tot un bol ple d’escarabats.
I quants més escarabats hi hagi, pitjor. I dissortadament, cada dia n’hi ha més.
Quants escarabats visibles hi havia a l’establishment dels EEUU? Probablement, a ulls dels electors, n’hi havia massa. D’aquí la seva venjança. Una acció que consisteix en fer patir una pena a un delinqüent (en el sentit llatí del terme) i assegurar-se’n que mai més podrà fer cap mal. I estem parlant, com és evident, en el context de tot allò que representa Hillary Clinton a ulls de l’elector americà.
La pega és que tot sovint la venjança és cega, cosa gens estranya si tenim en compte l’aforisme del “ull per ull”. Perquè, com deia Mahatma Ghandi, amb aquesta filosofia acabarem tots cecs.
Deixa un comentari