L’origen del món, l’origen del franquisme i la mare dels ous

Toni Rodríguez

El 25 de maig de 2014, l’artista luxemburguesa Deborah de Robertis escandalitzava els bidells del Museu d’Orsay, a Paris, amb una “performance” francament provocativa. Sota el quadre “l’origen del món” de Gustave Courbet, replicava, en viu i en directe, el motiu principal de la pintura: una vagina coberta de pèl púbic. L’acció va provocar la reacció esperada. Uns se’n posaven les mans al cap i altres s’ho passaven la mar de bé intentant fer-hi fotografies. Objectiu assolit! Les contradiccions del sistema al descobert. Tan al descobert com aquella innocent representació peluda que la convenció admetia com a pintura penjada a la paret d’un museu, però no pas entre les cames obertes d’una dona de trenta anys, que a més a més, s’obria els llavis a la vista de tothom. “Ouvrir mon sexe c’est ouvrir la toile ” declarava l’artista, després de ser amablement foragitada del museu.

Passats més de dos anys d’aquella facècia, Barcelona també ha viscut la seva “performance”. Aquest cop de contingut més polític que no pas moral. Una mena de “happening”, com dirien els nostàlgics dels anys setanta i vuitanta, que ha trasbalsat a ciutat o, si més no, les tertúlies de ràdio i televisió. Es tracta, com ja sabeu, de l’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”, organitzada sota disseny museogràfic de la l’arquitecte alemanya resident a Barcelona Julia Schulz-Dornburg, que exhibia (ja no l’exhibeix) una escultura decapitada del general Franco muntant a cavall.

No cal explicar què ha passat amb l’obra d’en Josep Viladomat ni les reaccions viscerals que ha provocat la criatura. Aquí, si m’ho permeteu, només recordarem el significat cultural de la paraula “happening”, que és la següent: “manifestació artística a l’àmbit de la música, el teatre o les arts plàstiques que es caracteritza per la participació espontània o provocada del públic”. D’acord? Doncs això mateix.

Cosa diferent és que hi hagi intencions partidistes en l’elecció de l’escenari dels fets, que segur que n’hi ha. Però davant d’aquest inconvenient, se’ns presenten dues preguntes interessants. Primera: és lícit fer una exposició condemnatòria del franquisme al santuari nacional del Born? Segona: és lícita l’existència de santuaris inviolables a qualsevol altra actuació artística que s’hi pugui fer?

En desconeixem respostes, naturalment. Però potser seria bo reflexionar-hi. I pensar també si no serà que el franquisme, de fet, va començar a germinar i a actuar a Catalunya a partir d’aquell infaust onze de setembre de 1714.

Si fos així, potser resultaria que tot el relat acaba lligant.

Ara, això si, no hi ha cap relat possible sense una bona comunicació.

I aquesta és la mare dels ous..

2 comentaris
  • Enric
    RESPONDRE

    Amic, no crec que l’estatua de Franco i la vagina que cites siguin comparables. Franco al carrer indigna als antifranquistes i a les victimes de la dictadura. Sigui al Born o al Passeig de la Zona Franca, o al davant de La Model. De fet crec que al Passeig de la Zona Franca no hagues aguantat ni els quatre dies que va aguantar…
    Els qui governen l’Ajuntament no son franquistes, no. El problema potser es que no saben el què son, o el que volen ser. De moment experimenten.
    I ja se sap: allò dels experiments, la gasosa, i a casa seva…

  • Toni
    RESPONDRE

    Gràcies pel teu comentari, benvolgut Enric, però no es tractava de comparar vagines amb estàtues d’assassins. Es tracta de parlar de l’efecte generalment buscat, que tenen els happenings, les performances i en general, tots els actes de provocació artística de la cultura contemporània (i jo diria que fins i tot de totes les cultures). Te’n recordes de “La Ovella Negra”?”
    I també de la conveniència o inconveniència de relacionar la derrota del 1714 amb la del 1939. Salut!

Respondre a Toni Cancel·la la resposta

El teu correu electrònic no serà publicat