Kressman Taylor
Adreça desconeguda és la mala traducció del títol d’una novel·la publicada l’any 1938 per l’escriptora americana d’origen alemany Kressman Taylor, un nom aparentment masculí sota el que s’amagava la dolça Katherine, llavors casada amb l’empresari Kressman Elliot Taylor, impulsor d’una de les primeres agències de publicitat novaiorqueses de l’època, precursores de les mítiques agències de Madison Avenue que ens va fer conèixer la cèlebre Mad Men.
L’elecció del nom amb què l’escriptora va conviure gairebé seixanta anys –en va viure noranta-tres– correspon a l’habilitat del seu editor, un home probablement desenfeinat que va pensar que una història tan dura com aquella no quedava bé publicada sota el nom d’una dona.
La dolça Katherine va quedar, doncs, rebatejada, però la seva obra va ser un autèntic best-seller que va fer sotragar la consciència negacionista dels Estats Units, va mobilitzar el lobby jueu contra Hitler i va proporcionar un bon negoci a les Seleccions del Reader’s Digest, que va reeditar-la amb un èxit aclaparant. Després, va deixar la seva feina de script de l’agència, va quedar-se vídua i es va tornar a casar amb un escultor que va conèixer a bord del transatlàntic Michelangelo, que la duia a Itàlia per oblidar les penes. Però es va tornar a quedar vídua, va escriure altres dos llibres i molts relats curts, va establir el seu domicili d’hivern a prop de Florència, i li van reeditar Adreça desconeguda quan ja tenia noranta-un anys, amb la qual cosa va tornar a obtenir un altre èxit editorial monumental. Dos anys més tard, finalment, va morir, probablement amb la immensa satisfacció de haver viscut adequadament i d’haver fet la feina ben feta.
Ara torna a estar de moda. La seva Adreça desconeguda o –més ben traduït– Destinatari desconegut té ara un versió teatral que Lluís Homar i Eduard Fernández interpreten magistralment aquests dies a La Villarroel. Homar fa de Martin Schulse, un alemany culte i liberal que torna a casa amb la seva família, deixant el soci, Max Eisenstein, a càrrec d’una galeria d’art que tenen a San Francisco. Tots dos se senten alemanys, tots dos són bons amics i tots dos tenen esperances sobre les possibilitats de regeneració política i democràtica d’una Alemanya terriblement vençuda i humiliada arran de la Primera Guerra Mundial.
A partir d’aquí, l’evolució de la seva correspondència epistolar va mostrant la deriva progressivament criminal i antidemocràtica d’en Martin, influït a parts iguals per una propaganda, una por i unes conveniències socials que coneixem prou bé els qui vam viure de joves sota el franquisme. Una degradació moral que de mica en mica el va convertint en un autèntic nazi. El pobre Max no se’n sap avenir. Fins que arriba el dia en què Martin, el nazi, travessa la darrera ratlla vermella: denega auxili a una persona molt propera al seu soci i li demana de no rebre més cartes, perquè el comprometen.
A partir de llavors, les cartes d’en Max –que segueixen arribant– prenen un altre caire, plenes de frases misterioses, xifres i noms de colors. “12 per Rubens, blau 77; Giotto 1 per 317 de verd i blanc, Poussin 20 per 90, vermell i blanc”. Fins que la correspondència queda avortada per una simple indicació postal al darrer sobre retornat: “unbekannt Adressat (destinatari desconegut). Venjança consumada. Satisfacció a la sala. El pobre Martin no solament era un canalla sinó també un imbècil –que mai se sap què és pitjor–. A ningú no li sap greu que les passi magres un canalla, però si a més a més és un imbècil, encara fa més gràcia.
Vaig veure la funció el dia abans de tot el cacau aquest de les anotacions comptables. I no vaig poder evitar pensar que això de fer públiques determinades informacions amb intenció de perjudicar algú és més vell que el tebeo.
“No fa gens de gràcia”, vaig pensar. “Però ara ja només queda saber qui és el canalla, qui és l’imbècil i com acabarà la funció”, vaig concloure.
Que em fa l’efecte que n’hi ha per estona.
Deixa un comentari