Una gavina espera la fumata blanca al sostre de la Capella Sixtina.
Carles III de Borbó va ser el tercer fill del cèlebre Felip V, va regnar a Nàpols i Sicília entre 1734 i 1759, i, quan el seu germà Ferran VI, el prudent, va morir sense descendència, va heretar la corona espanyola. Uns anys més tard, concretament el 1775, va dictar una Reial Cèdula que permetia la introducció al seu territori peninsular de les Societats Econòmiques d’Amics del País. La de Barcelona va iniciar les seves activitats l’any 1822, va quedar definitivament instaurada el 1834, i, gràcies a tot aquest seguit de circumstàncies, va celebrar ahir vespre al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’acte de lliurament dels seus premis anuals a l’esforç i l’estudi.
Presidia l’acte l’alcalde Xavier Trias, juntament amb el president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Miquel Roca i Junyent. I hi donava una petita, però sucosa, lliçó magistral, la periodista Mònica Terribas.
Els premis solen valorar l’esperit cooperatiu de la nosta societat i els seus actors principals. “Estem entrenats per a la competència entre rivals, més que no pas per a la cooperació. Estem educats per a la confrontació i no per a la col·laboracio. I els mitjans de comunicació ens dediquem a fer visible aquesta competició en comptes de remarcar els valors de la suma d’esforços entre projectes i persones diferents”, va venir a dir Terribas, aixecant els ulls del paper que duia escrit i deixant-se anar, directa i creativa, com en un dels millors moments de la seva vida professional.
I la concurrència, integrada per benvolguts consocis, premiats, familiars, amics i coneguts, va estirar el cap, va afinar la vista i va donar els primers senyals d’haver connectat correctament amb la idea.
Pocs minuts abans, les campanes de la Catedral volaven en homenatge a l’elecció de Francesc, el primer “Papa negre” de la història del Vaticà, qui, segons les profecies de Nostradamus, ha de ser el darrer Papa abans que ens caigui a sobre l’Apocalipsi i el final dels temps. Cal dir que Francesc I no és negre, però forma part dels jesuïtes, i que al màxim dirigent dels jesuïtes se li dóna aquest apel·latiu en atenció al color de la sotana –diametralment oposat al color blanc de la vestimenta dels Papes de tota la vida– i del caràcter de contrapoder pontifici que sempre se li ha atribuït a aquest orde religiós. El cardenal Bergoglio no era pas la màxima autoritat dels jesuïtes, però a partir d’ara em sembla que tot això ja no serà un problema.
El Vaticà, no cal dir-ho, és un dels estats més rellevants del món, si més no des del punt de vista dels poders terrenals, que amb els altres no m’hi fico. I ahir, el resultat del conclave i la tremolor de la gavina ens van voler donar pistes per esbrinar per on bufa el vent: una elecció ràpida, una crisi tancada de seguida amb agilitat i elegància, un pacte cooperatiu i força intel·ligent entre “blancs” i “negres”, una discreció absoluta; una suma perfecta. Potser sí que caldria fixar-s’hi una mica.
Sobretot, aquells que han fet de la confrontació un plat de garrofes, de la indiscreció un ofici, i de la bronca, una assegurança de vida. Que em fa l’efecte que, d’aquesta gent, ja n’hi comença a haver massa.
Deixa un comentari