El 1978, tres anys després de la desaparició física del dictador, desapareixia també una revista humorística molt famosa que es deia La Codorniz. Havia estat fundada el 1942 per Miguel Mihura i va ser dirigida gairebé tota la seva vida per Álvaro de Laiglesia. Tots dos eren periodistes i tots dos eren falangistes de casa bona, però d’aquella mena de falangistes melangiosos i descreguts que volien ser revolucionaris, i van acabar sent-ho només al saló de casa seva. Un, en Mihura, va mirar de sortint-se’n fent teatre. Ara només recordo “Los tres sombreros de copa” i “Ninette y un señor de Murcia”, però sé que va escriure més de trenta obres de teatre, i que del seu gènere se’n deia “Teatro del absurdo”.
De Laiglesia va ser el principal deixeble d’en Mihura, el seu successor a La Cordorniz, quan la revista va ser comprada pel Comte de Godó, qui la va convertir en una autèntica referència de la premsa humorística sota un règim on la conya només la podien fer ells mateixos.
Álvaro, de jove, havia estat “flecha” i havia combatut a la División Azul. Aquest fet salvava la revista d’algunes sancions governatives, però no sempre. A banda d’això, feia novel·les (“Todos los ombligos son redondos” “Se busca rey en buen estado” , “Fulanita y sus menganitos”) i anava tirant de beta com podia, gràcies a la seva condició de “camisa vieja”. I a mesura que les camises blaves es van anar fent velles, ell va anar caient més simpàtic a la gent. Sobretot perquè feia l’única revista possible d’humor en mig de tanta misèria.
La Codorniz es vantava d’una cosa: “Donde no hay publicidad resplandece la verdad”. I, efectivament, la revista no en duia. Va acabar tancant, això sí, com tantes altres, però ara estem en una curiosa conjuntura, en què la publicitat cau i cau i cau i cau i provoca tancaments de mitjans de comunicació, i eros, i eros i eros i eros. I n’hi ha que diuen que si els mitjans de comunicació de titularitat pública no es financessin amb diners públics, els privats tindrien més pastís publicitari a repartir-se i que potser no se’n tancarien tants. I això, com sempre, em provoca molta inquietud i tot un seguit de preguntes:
1.- Si els mitjans públics deixen de tenir publicitat, hi lluirà més la veritat?
2.- Si els mitjans privats tenen més publicitat, hi lluirà més la veritat?
3.- Si els mitjans públics catalans deixen de tenir publicitat, els mitjans privats catalans en tindran més?
4.- Si els mitjans públics i privats catalans(i en català) perden recursos, els mitjans privats estatals també perdran quota de mercat a Catalunya?
5.- O potser en guanyaran?
6.- Això de la publicitat als mitjans de comunicació, llevat dels audiovisuals, continua sent una font de recursos viable, al nostre segle?
7.- En realitat, qui té més interessos o condicionaments publicitaris, els mitjans públics o els privats?
En principi sembla que els interessos privats són privats i els públics són de tothom. Però, és clar, això només és una hipòtesi. Absurda, segurament.
Joan U
Un altre lema famós de La Cordorniz era el seu subtítol “La revista más audaz para el lector más inteligente”.