El 21 de febrer de 1983, un tal Toni Rodriguez Pujol escrivia un article d’opinió en un diari, que no era diari perquè només sortia els dilluns, i que, amb força coherència, es deia “Hoja del Lunes”. L’article es titulava “Mi casa…” i entre d’altres coses, deia “hasta que llegó la crisis y el abandono…. hoy todo aquello se acaba… lo que al franquismo se le fue de los manos sucumbe ante el capitalismo menos lúcido… quedan toneladas cúbicas de ideales y aire viciado sobre la mesa de la sala de Juntas de Rambla Catalunya… algo muy importante se ha derrumbado sin que nadie haya querido o haya sabido evitarlo… colectivamente carecemos de consuelo y tal vez de futuro… hemos perdido territorio… somos unos extraterrestres…”.
La tesi de l’autor -que titula la peça amb una referència a l’entranyable ET de l’època- girava en torn d’una de les crisis que pateix periòdicament el periodisme i, per extensió (o per contaminació), la societat en la qual s’emmarca. Aquell cop es tractava del tancament del propi i estimat “Full del Dilluns” que fins llavors havia tingut el privilegi de sortir tot sol cada primer dia de la setmana, sense més competència que la dels mitjans audiovisuals. És a dir, molt poca competència, si tenim en compte que TV3 no existia, ni Catalunya Ràdio tampoc, ni les privades, ni res de res, llevat de TVE, RNE, Ràdio Barcelona i molt poca cosa més.
La publicació depenia de l’Associació de la Premsa de Barcelona, que juntament amb les de Lleida, Tarragona i Girona va ser reconvertida, amb molt bon criteri, en el primer Col·legi de Periodistes de l’estat espanyol. Crec que a hores d’ara, només n’hi ha un altre a tot Espanya.
El “Full” servia, entre altres coses, per mantenir uns quants llocs de treball i perquè alguns companys casats i carregats de criatures poguesin arribar a finals de mes, mentre la resta podia fer festa com tothom; perquè l’Associació tingués prou recursos, per disposar d’una xarxa mèdica i assistencial de primera categoria, i per regalar un pernil per Nadal a cada soci. Però tambè, no ho oblidem, per gaudir d’un mitjà de comunicació propi i independent, d’una força tremenda, que penso que encara ningú ha sabut valorar prou bé.
Pernils a banda, el periodisme del “Full” era un periodisme sense empresa, però no sense criteri empresarial, que hauria pogut recollir el millor de cada casa, amb plena llibertat d’expressió i en un mercat fidel que mai no li havia girat l’esquena. Cap altre col·lectiu professional ha gaudit ni gaudirà mai d’un orgue d’expressió tan potent com aquell. La seva desaparició, entesa per l’articulista com una pèrdua de territori mentre altres companys (fins i tot d’esquerres) ho defensaven com una mesura coherent amb la llibertat de mercat que tothom -articulista inclòs- volia pel país. Ningú es va plantejar donar la batalla per aquell mercat que tothom desitjava. Fins i tot alguns mitjans que van acabar fent fallida. Ras i curt: es va abandonar el camp de joc sense cap resistència.
Va ser un dòmino. Primer va tancar el “Full”. Desprès l’Associació. Llavors va néixer un Col·legi, però (la “llibertat” pel damunt de tot) no va ser de filiació obligatòria. La davallada estava cantada i es va anar produint gradualment i progressiva. Fins arribar al dia d’avui.
Ara hi ha hagut unes eleccions, més fratricides que mai, que han donat una junta on estatutàriament estan obligats a conviure uns i altres. La participació no ha arribat ni al 30 per cent. La gent es demana perquè serveix el Col·legi. La crisi econòmica ens torna a aclaparar. La precarietat torna a ser la mateixa que en aquells anys, quan entrar en un mitjà volia dir tenir una xamba immensa o disposar d’un endoll d’alta potència.
I ara, quan el legislador finalment ha entès que els Col·legis professionals han de ser obligatoris o han de ser una altra cosa, tornem a discutir què volem ser quan siguem grans.
Doncs mireu, jo vull ser periodista. De fonts o de mitjans, però periodista. I per ser-ho amb la dignitat que cal, nomès hi ha una eina, que és la col·legiació. Perquè sense col·legues no hi ha sortida possible en una guerra econòmica i cultural que és i serà dura, que ens necessita a tots i que ens necessita ben organitzats.
I sinó, no ens torturem més: tanquem la barraca i que cadascú faci la guerra per la seva banda. És la millor manera de perdre-la.
Deixa un comentari