(per llegir l’article només heu de clicar a la imatge)
Publica Manuel Mandianes un esplèndid article a la pàgina 31 d’El Mundo de divendres passat que es titula “de tòpics i gallecs”. Mandianes és doctor en antropologia, en teologia i en ciències polítiques. I a més escriu com els àngels. La tesi principal de l’article-de lectura molt recomanable-part d’una anècdota coneguda: la senyora Rosa Díaz es gronxà l’altre dia dient que el president Zapatero semblava un gallec “en el sentit més pejoratiu de la paraula”. Els gallecs, lògicament, es van posar com un ós panxa amunt, i Zapatero, àgil com una gasela, va respondre que, per a ell, que és gallec seria tot un honor.
Perquè l’important és centrar-se en l’anàlisi que Mandianes fa del tòpic. Diu l’articulista sobre l’ús dels tòpics, que “es tracta d’un mecanisme d’autoafirmació que denigra al veí i no necessita de cap tipus de justificació perquè és communis opinio, i té la utilitat de rescabalar i servir de teràpia al grup”. … “La funció d’aquest llenguatge no és la de transmetre informació sinó expressar l’orgull que sent el parlant de pertànyer al grup del qual és membre”.
És a dir, que Mandianes la clava. I en aquest món, en el qual massa són els que van per la vida marcant territori amb la seva orina, i en el qual massa són els que necessiten d’autoafirmació constant a través d’una crítica permanent sense pietat i sense matisos, valia la pena destacar opinions tan autoritzades com les de Mandianes ..
I tenir la capacitat suficient per poder distingir sempre entre crítica i venjança. I, sobretot, entre crítica, autoafirmació (personal o col · lectiva) i simple agressió tribal
Deixa un comentari