Acostumoa estar tan d’acord amb el que escriu el Toni Soler al seu article dominical de La Vanguardia, que gairebé em molesta l’actitut distant i fins i tot malhumorada que acostuma a mostrar el públic, potser per evitar-se molestes expressions de confiança no consentida.
Però avui aquesta conincidència ha quebrat, potser per primer cop a la vida. Ve a dir Soler al seu article d’avui que si Catalunya fos una nació no hauriem de suportar hoy esa coincidencia ha quebrado, tal vez por primera vez en la vida. Viene a decir Soler en su artículo de hoy, que si Catalunya fuera una nación no tendríamos que soportar la vergonya de passar la prova d’un Tribunal Constitucional per veure si ens consent ser-ho. “Ens agradi o no”, remata l’articulista.
Comprenc i comparteixo (cada dia més) la tesi de fons de Toni Soler, però discrepo en altres coses. Per exemple, van haver d’esperar els afroamericans una sentència judicial abans de veure reconegut el seu dret al vot i la seva igualtat de drets? ¿Van haver de suportar la infàmia de ser titllades de histèriques les dames sufragistes de l’època victoriana, abans de veure reconegut el dret de les dones al sufragi universal?. Eren situacions vergonyoses, clar, però no van tenir més remei que suportar-les.
El dret a la igualddad i el dret al vot van ser finalment reconeguts després de dècades i segles de negació, humiliació i oprobi. Però el dret existia molt abans que la sentència sancionadora. Perquè el fet és sempre anterior al dret. Diguin el que diguin i els agradi o no els agradi a segons qui.
Perquè els fets, ja se sap, són tossuts i al final simpre acaben imposant, amic Soler. O no?
Deixa un comentari