Amb totes les portades d’Espanya dedicades a l’ingrès a pressó dels senyors Muñoz. Alavedra, Prenafeta. García i un altre, costa trobar avui diferències editorials entre diaris. La unanimitat, aquest cop, és palesa. Pressumptes corruptes, igual a pressó preventiva. La polèmica doncs, nomès s’instal·la quan s’enfoca l’aspecte formal de la posta en escena.
Diuen els savis, els predicadors de barra de bar i fins i tot alguns bons comentaristes de premsa que no hi ha dret. Que mentre el senyor Millet i el senyor Montull gaudeixen de llibertat per passejar amunt i avall i anar-se’n a prendre un tallat al café de la cantonada, n’hi ha d’altres que han hagut de passar la vergonya de sortir als diaris emmanillats com si fossin terroristes. Serà perquè són o han estat polítics? Potser sí.
De fet, el polítics estan obligats a un plus d’honestedat, justament perquè han estar triats per administrar el patrimoni públic en nom de la col·lectivitat. Però, en qualsevol cas, no crec que aquest sigui el focus més adient. Si a un pobre desgraciat que ha robat un pernil serrano, el porten emmanillat a la pressó, no veig perquè a una colla de senyors que han fet desaparéixer una milionada, els han de dur amb les mans a la butxaca. O tots moros o tots cristians. I això va per tothom. és a dir pels senyors Millet i Montull que són els que comencen a fer pensar que són els únics que han aconsegut uns advocats a l’americana, d’aquells que són capaços de negociar amb jutges i fiscals a canvi d’allò que en diuen “cooperació” i “penediment”.
No sé, no sé. Vols dir que això és com ha de ser?
Deixa un comentari