InterMèdia va ser fundada l’any 1990 i una de les seves primeres tasques rellevants va ser preparar les eleccions del Sr. Antoni Negre i Villavecchia a la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona. Tot un canvi a la meva vida, a la vida del Sr. Negre i fins tot la vida de la Cambra. Perquè el cas és que desprès d’una dura campanya contra un candidat expert i difícil de batre, com era en Joan Gaspart, n’Antoni Negre va guanyar les eleccions. I InterMèdia, probablement, el dret a l’existència: era l’abril de 1991 i encara no tenia ni mig any de vida.
Els dotze anys següents, Negre va fer moltes coses bones per a la Cambra i per a Barcelona: va projectar i construir la primera fase de la nova fira de Montjuïc, va recuperar i restaurar la Casa Llotja, va liderar i guanyar un plet sobre la legitimitat legal de les cambres de comerç, indústria i navegació, i va lluitar perquè hi hagués un mínim d’entesa institucional entre una Generalitat presidida per en Jordi Pujol i un ajuntament presidit per en Pasqual Maragall. Només per això, trobo que ja es mereix un monument al bell mig de la plaça Catalunya.
L’home, però, té la seva manera de fer les coses, eficient, però tot sovint expeditiva, que en un país on tothom té la pell molt fina i està acostumat a mirar-se les coses més de vint vegades, per dalt i per baix, pel davant i pel darrere, fa, que tot d’una, les epidermis s’omplin de butllofes.
I tot això, pensareu, a sant de què ve, ara? Doncs és que anit vaig sopar a ca’n Negre, al Maresme, amb la seva dona, i una petita colla d’amics que sol invitar cada any per aquestes dates, que ens coneixem des d’aquella primera campanya. Hi havia en Pau, l’Álvaro, en Josep María, el Fede, el Jordi… Va ser una nit molt agradable…
I quan ja tornava cap a Barcelona, amb el somriure als llavis, el pensament se’m va fixar en dues coses. Una era la llarga llista d’eleccions en les que InterMèdia ha participat des d’aquell dia llunyà d’abril de 1990: un altre cop a la Cambra, dos cops al Col·legi d’Advocats; dos cops al Futbol Club Barcelona… Victòries en les quals, sense aquella primera del 1990, InterMèdia potser no hauria pogut participar, simplement per òbvies dificultats de subsistència en aquells anys de greu crisi econòmica.
L’altra cosa que em va venir al cap tot tornant cap a casa, va ser que, llevat la medalla oferta per la pròpia Cambra i lliurada pel seu actual president, Miquel Valls, ni la ciutat ni el país li ha fet encara el reconeixement públic que es mereix en Negre. L’única excepció que recordo va ser per boca del llavors ministre d’Indústria, Joan Clos, amb motiu del centenari d’Abelló Linde que encara presidia en Negre. Un bell gest de l’ex alcalde, que cal agrair sincerament, en absència d’altres.
És a dir, que tot això ve perquè ahir vaig sopar de conya, em van pujar al cap un munt de records i sensacions i , quan em passa això m’agafen ganes d’escriure. I si pot ser, de fer justícia, encara que sigui d’estar per casa…
Deixa un comentari