Sempre s’ha dit que el rugby és un joc de brètols jugat per cavallers i el futbol, un joc de cavallers jugat per una colla de brètols. D’acord. De vegades és al revés, però són poques vegades. La diferència és que, a casa nostra, l’esport més popular és el futbol, contràriament a d’altres països, com els anglosaxons (i, vés per on, la Catalunya del nord), on l’esport rei és el rugby. I quan un esport regna, esdevé com un mirall on es mira la gent, un exemple que els infants volen imitar, una emoció col·lectiva.
Podem guanyar, com ho hem fet darrerament, o perdre, com desitgen més de tres quartes parts dels espectadors més probables. I es pot guanyar o perdre com a cavallers o com a brètols. És a dir, es pot guanyar com a brètols (se’n donen casos) i perdre com a brètols, i guanyar com a gentilhomes -que, com a concepte, prefereixo al de “cavallers”- o com a brétols. Tot és qüestió de triar.S’acosta ara el temps de les grans emocions. Grans i petits ens congregarem als estadis i les finestres electròniques (televisors, ipads, etc.) per mirar com guanyen o perden els nostres representants simbòlics. Ja estan preparats els uniformes, les banderes, els missatgers, els jugadors, els capitans i les tropes. S’estudien estratègies, s’espia l’enemic, es cerquen aliats, es prova de desmoralitzar-lo. També és l’hora dels negocis. Publicitat i mitjans de comunicació convencionals esperen refer-se, si més no una mica, de les dificultats actuals. Bufen vents de batalla, d’èpica i de savis de barra de bar.
Jo, personalment, m’estimo més no fer mai el brètol. Com en Guardiola, en Xavi, en Puyol, n’Iniesta, en Valdés i tots els qui comparteixen els valors de la Masia. Vull que els meus fills se’n puguin sentir orgullosos. El altres, que facin el que vulguin o el que puguin. Perquè, de fet, no hi ha més impotència que la que no li queda més remei que expressar-se amb violència, oi? Doncs, apa, som-hi.
Toni Rodriguez, soci director d’InterMèdia
Deixa un comentari