Una de les primeres coses que faig cada dia després de llevar-me del llit és mirar-me les portades dels diaris. Generalment, ja conec les informacions que m’hi trobo perquè les he vist o les he sentit abans a la tele, a la ràdio o a internet, però fins que no les veig escrites a la portada d’un diari, encara que sigui a través d’internet, sembla que no m’ho acabi de creure. Me les miro totes, de dreta a esquerra, de Madrid a Barcelona, i de Paris a Nova York. La segona cosa que faig és buscar l’acudit del dia.
Sempre he pensat que les portades, juntament amb els acudits, expressen fins i tot millor que els editorials la línea ideològica de cada mitjà. Els dibuixos, a diferència de les informacions escrites, tenen la virtut de sintetitzar tot un discurs en una sola idea, i l’avantatge de no haver de complir el mandat periodístic de contrastar-los amb més de dues fonts. És, doncs, una eina informativa -per no dir propagandística- ràpida, eficient i, per tant, una mica delicada.
Avui dimecres me n’he trobat un bon exemple. A la contraportada d’un diari conservador apareixia un home calb i amarat de suor que carregava una pedra enorme a l’esquena mentre deia: “¡Cariño! ¡Me voy a trabajar!”. A la pedra posava, i aquí està la gràcia: “Estado de bienestar”.
És a dir, segons el dibuixant és l’estat del benestar qui ens obliga a treballar com animals perquè l’administració obtingui recursos per repartir la riquesa, tenir cura de malalts, jubilats i desvalguts, i ensenyar als infants a fer-se grans. Res a dir d’especuladors, prestamistes, evasors de divises, delinqüents fiscals ni d’alts funcionaris de l’estat -pròdigs en despeses de representació-, llevat dels funcionaris autonòmics que, aquests sí, han d’estar a l’aguait de no passar-se. És realment impressionant la quantitat de coses que es poden dir o deixar de dir en un simple dibuix de premsa.
I és que els acudits, els carrega el diable.
Deixa un comentari