[:ca]
“Estem a l’inici d’una revolució i Maria Antonieta encara s’està a Versalles, pentinant-se”. La sort de fer una feina com la meva és que de tant en tant vas a algun dinar de treball * on hi ha gent molt preparada que diu coses com aquesta. “Totes les revolucions tenen víctimes, molt sovint mortals, però el món acaba fent un pas endavant”, va continuar dient el nostre convidat.
La nostra revolució més immediata, que alguns vam poder viure de molt jovenets -vaig pensar jo-, va ser la del 68. “La réforme oui, la chienlit non!”, va declarar Charles De Gaulle el 19 de maig del 1968 quan els universitaris de la Sorbonne ja havien aixecat un munt de llambordes als carrers del barri Llatí. “La chienlit?, qu’est que c’est ça?”, va demanar-se tothom, des dels petitburgesos més petits fins els revolucionaris més radicals d’aquella banlieu blanca i pobre d’un mes de maig que va marcar la nostra vida. La gent només sabia que “chien” vol dir gos, però allò de la “chienlit” estava en desús des de feia anys i panys, i les consultes al diccionari es van multiplicar exponencialment.
El problema és que mentre uns consultaven, el món seguia girant i girant fins al punt d’obligar l’heroi de la resistència a reconèixer que calien reformes. “Prohibit prohibir”. “Aixequeu les llambordes, a sota hi ha la platja”, deien els Cohn Bendit de l’època. La veritat és que sota les llambordes no hi havia cap platja, però va haver-hi reformes, encara que fossin lampedusianes (“cal canviar les coses perquè tot continuï igual”), i en definitiva el món va poder fer un considerable salt endavant en matèria de valors i de llibertats individuals després d’aquell somni de primavera. De Gaulle, per cert, va dimitir l’any següent.
Passen els anys, les prediccions orwellianes d’Animal Farm tornen a quedar confirmades i es torna a generar aquella insatisfacció tan coneguda que sol nodrir l’embrió de tota nova generació revolucionària. Una insatisfacció que es converteix mica en mica en indignació i ves a saber si finalment es convertirà en insubordinació o revolta. Fa dos-cents dinou anys, hi havia una insatisfacció de ca l’ample, però Maria Antonieta no se n’havia adonat i encara s’estava pentinant. A ella el pentinat no li va servir de gaire.
N’aprendran alguna vegada?
(*) Ferran Rodés al dinar DIRCOM del proppassat 14 de juny
Deixa un comentari